lunes, 24 de septiembre de 2012

Música. El flamenc

PARLEM DE MÚSICA

FLAMENCO

Boranit a tothom, són les tantes de la matinada i no puc dormir, aixins que m'he dit: Maria Antònia, aquestes ovelles esgarriades necessiten del teu saber.

Avui iniciem la secció musical, i m'ha semblat bona ideia parlar d'un tipus de música que NO m'agrada. Vull deixar-ho ben clar d'antemano per no crear confusions, eh? Aixins que tot seguit us explico els motius que fan que aquesta mena de música no acabi de fer-me el pes (i aquí m'estalvio l'acudit sobre Falete).

El flamenco és una manera de cantar molt sentida que se pot trobar sobretot al sud d'Espanya. Oju! A Bèlgica no! Allà hi ha una antra mena de flamencos. També se pot trobar a Santa Coloma de Gramenet, més concretament als estudis de Ràdio Tele Taxi.

Lo principal per fer flamenco és la guitarra espanyola. Bueno, potser és catalana, o basca, però no li deixen triar d'on vol ser... Ja sabeu com són els espanyols en aquests assuntos. I encara sort que la pobra guitarra no té DNI. També se necessita un tamboret (cajón, ni diuen) que normalment ha d'aguantar, primer, que li fotin cops i, segon, el cul de qui el fa menester (i aquí també m'estalvio l'acudit sobre Falete). Les castanyoles! Ai, les castanyoles, quina alegria que donen. Són un instrument més de dona, que quedi clar, perquè se pot ballar i tocar a la vegada. Si no se disposa de cap d'aquests estris, el músic flamenco pica de mans.

Passem a les lletres de les cançons. Totes estan plenes de AI, AI, AI! UI, UI, UI! COMO ME DUELE ER ARMA! i coses similars que a mi, personalment, me provoquen una depressió només de sentir. I ho repeteixen tot moltes vegades, com si estiguessin gravant un anunci de GAES. No m'estranya que tots aquests del mundo del flamenco acostumin a excedir-se en el jamón serrano i els vinitos, alguns més que d'altres (no, encara no toca l'acudit sobre Falete).

Finalment, que ja m'estic allargant, i a la meva edat, poc avesada estic ja a les coses llargues, parlaré sobre el més gran cantaor de flamenco segons la gent que hi entén: CAMARÓN DE LA ISLA. Encara no sé de quina isla és, però devia tenir el mateix representante que el Che Guevara, perquè he vist pegatines seves en molts cotxes. El nom és raro, però és l'istil. Noms de bèsties del mar! Camarón, Cigala, Pescailla, Falete... Bueno, aquest últim no sabem si és carn o és peix.

Boranit, flamencos!

sábado, 22 de septiembre de 2012

La penícula. Waterworld

LA PENÍCULA DE LA SETMANA

WATERWORLD

Bon dia a tothom. Sóc una dona cinèfila, i quan dic cinèfila me refereixo a què quan vaig al cine sempre sec a la mateixa fila, la tercera començant pel darrere, que és on la penícula se veu millor.

Dit això, avui, i per estrenar la secció de flims, us parlaré de Waterworld. I surt el Kevin Coster -Ojo! Kevin! Com el fill d'uns veïns, la Soraya i el Cristian- i el Dennis Joper, al cel sigui. 

Jo, que sé una mica d'inglès, al principi me pensava que la penícula aniria de wàters, de lavabos, de letrines, can felipes, eh? Un món ple de wàters! El senyor Roca estaria content, oi? Res més lluny, me surt a la primera escena el Kevin Coster, vestit de forma estrafolària, i orinant en un potet. Se veu que tenia una màquina per convertir el pis en aigua potable. Quines coses! I quin fàstic, per l'amort de Déu!

Resulta que la penícula passa al futurt, i que els polos s'han desfet! Uh, quina novetat. Als meus bisnets sempre acaben tacats de xacolata quan mengen polos perquè se'ls desfan! Llavors, tot el món és aigua, les ciutats s'han submergit. Una riera del Maresme a lo grande, vamos!

El Kevin Coster arriba a la ciudad flotante i compra una tomaquera. I ja me diràs tu perquè vol una tomaquera si no té un bon pa de pagès on sucar-hi els tomàquets! Un home li ofereix d'allitar-se amb la seva filla i ell diu que no. Que galàn, el Coster, no li agrada fer-ho a la primera cita. Pocs en trobareu com aquest! Però descobreixen que és un bitxo raro, que té fongs darrere les orelles o algo aixins. Bueno, aquest tros no el vaig entendre...

Hi ha una nena, una nena misteriosa sense pares. Els devien treure la custòdia en fer-li el tatuatge que la pobra criatura porta a l'esquena que... cuidado... és un mapa! El mapa que porta a la tierra seca! Vamos, com Catalunya quan no plou durant dos mesos. Clar, aquesta nena la volen segrestar els dolents de la penícula, que són una mena de xulos de platja bruts que se passegen en motos d'aigua. Viuen en un portaaviones que acaba volant pels aires quan el Kevin Coster la va a salvar... perquè, clar, al final sempre guanyen els bons, que és com ha de ser, Déu nos en guard!

Us deixo aquí el thriller de la penícula:


viernes, 21 de septiembre de 2012

Benvinguda!

Boranit a tothom!








Pensava que això de fer un bloc seria més difícil, i per si de cas he fet només la planta baixa. Ja no estic per aquests trotes!

Bueno, anirem fent. A poc a poc i bona lletra. Bona lletra perquè la fa automàticament la màquina, que si no... Sóc de la vieja escuela, on la cal·ligrafia suposava tot un art. Lletres recargolades... Ja sabeu a què em refereixo!

Avui s'acaba l'istiu, ves quina cosa. Comença la tardor. Sí, después d'una sempre ve l'antra, ja ho sé! Però la tardor m'agrada perquè és quan prenem més moscate... Castanyes! Volia dir castanyes! I es fa la festa del Japolin... Hendosin... Guelobin... Bueno, una festa inglesa que els nens se disfressen. A mi no me cal disfressar-me. L'edat m'ha anat transformant en el que ara sóc, una vella xaruga i arrugada.

El Ramon no sap que estic fent un bloc. Bueno, no cal que li digueu, si el veieu un dia fent capcinades en un banc del Passeig. Només comproveu que respira i adiós, muy buenas! Se desperta d'un mal humort...

Apa, macos! Fins una antra!

Amb molt de carinyo,
Toneta